Visitadors mèdics: voltors al CAP Guinardó

Com a persones usuàries de la sanitat pública, no hauríem de plantar cara a aquests subjectes tòxics que no fan més que intentar aprofitar-se d’un sistema sanitari que paguem tots amb els nostres impostos?

Arribo al CAP Guinardó a les 13.15 hores d’un dijous qualsevol. Fins aquí, tot normal. Però tot just m’acabo de seure a la saleta d’espera quan m’adono que, entre els pacients que es troben allà asseguts, hi ha dues figures estrambòtiques. Vesteixen de negre i es freguen les mans impacients. Passen cinc minuts i les figures estrambòtiques continuen com estaquirots a la cadira, amb l’únic moviment dels seus llargs colls, que els permet dirigir els ulls, sempre alerta, cap a la porta d’accés a l’ambulatori.

Al cap de deu minuts els estrambòtics comencen a parlar en veu baixa, com si estiguessin conxorxats, amb els seus becs ganxuts. I de sobte em sembla sentir el característic grit ansiós i rapinyaire d’un voltor i entenc qui són aquestes persones: visitadors mèdics, paraula amable per fer referència als comercials (paraula no tan amable) que cobren de les farmacèutiques per encolomar els seus productes als metges que treballen al CAP. Puc entendre, llavors, la seva agitació en veure aparèixer el meu metge a la porta, i com en conseqüència es llancen, literalment, sobre ell per intentar-lo convèncer de les bondats dels seus productes i regalar-li unes mostres perquè les provi amb els seus pacients. (O per ensarronar-lo amb la invitació a algun congrés on tindrà totes les despeses pagades.)

La meva boca, oberta. I quan sóc capaç de reaccionar, em pregunto: com a usuaris de la sanitat pública, no hauríem de plantar cara a aquests subjectes tòxics que no fan més que intentar aprofitar-se d’un sistema sanitari que paguem tots amb els nostres impostos?

Són moltes les raons que em porten a fer aquesta denúncia i a escandalitzar-nos perquè els visitadors mèdics són unes figures tan normalitzades com els caixers automàtics dels bancs dins les instal·lacions de metro.

Entre aquestes raons esmentaré només tres (de les moltes que hi ha):

  • Aquests representants de les farmacèutiques defensen uns interessos privats i econòmics (major volum de vendes) enfront dels interessos comuns (sanitat pública i universal). La seva influència es tradueix en el fet que la despesa en medicaments és cada cop més gran als pressupostos estatals (a Espanya, és d’un 25-30% del total de la despesa sanitària total).
  • Afavoreixen la medicalització de la sanitat, és a dir, a la tendència a considerar molts problemes relacionats amb la salut (osteoporosis, ansietat…) com a patologies que es poden tractar amb fàrmacs.
  • Contribueixen a definir quines malalties són prioritàries i s’han de tractar i quines no. El 90% dels pressupostos de les farmacèutiques destinat a recerca i a nous medicaments es dedica a malalties que afecten un 10% de la població mundial (càncer, artrosis, diabetis, hipertensió…).

Quan els dos voltors deixen anar al meu metge, que ha sortit bastant ben parat de l’atac i amb tots els seus òrgans vitals intactes, em queixo per la seva interferència en l’atenció als pacients i perquè han fet prevaldre l’afany de guany de les farmacèutiques… No em deixen acabar. Comencen a justificar la seva feina perquè, diuen, contribueix a impulsar la recerca i la I+D.

Recerca i I+D? Ja!, contesto jo: les farmacèutiques gasten dues vegades més en promoció que en recerca. I a més, de cada nou producte que en treuen gràcies a una recerca sovint feta en col·laboració amb organismes públics (hospitals i centres de recerca), s’apropien dels guanys amb el sistema de patents. Recordem, sinó, la polèmica, entre d’altres, de medicaments com el Sovaldi, per l’hepatitis C, que es comercialitza a preus prohibitius (actualment, uns 6.000 euros per pacient a l’Estat espanyol).

Recordem també l’escandalós volum de beneficis de les farmacèutiques.

visitadors mèdics

En sentir les meves paraules, els dos voltors es miren suspicaços i em pregunten si jo també sóc «del mundillo», és a dir, professional sanitària. Estic a punt d’aclarir que només sóc una persona informada quan veig que comencen a treure, de les seves carteres de comercials, bolígrafs, llibretes, post-its i més carteres, i jo aprofito la seva sobtada activitat per marxar corrents, abans que se’ls passi pel cap convidar-me a un dinar professional per fer-me mutis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *