
Quan mor una masia, morim una mica nosaltres, les masies són un vestigi històric de la vida de la contrada durant segles.Es tarden molts anys en bastir i mantenir una masia i, en canvi, es necessiten poques hores en derruir-la.
El Guinardó és un barri jove que havia estat part de Sant Martí de Provençals, era de fet, el seu barri de muntanya, allà on els habitants de Sant Martí, Clot, Camp de l’Arpa o Santa Eulàlia de Vilapicina pujaven a fer fontades, organitzaven aplecs i d’altres activitats de lleure.
En el territori de muntanya de Sant Martí, hi havia entre 40 i 50 masies, unes més grans i importants que d’altres, totes han anat desapareixent sota la llei del totxo, avui dia només en sobreviuen tres, Can Planàs, avui Centre Cívic del Guinardó, el Mas Guinardó, hotel de les entitats del barri i finalment Can Garcini, en perill de mort per obra i gràcia de l’enemic per antonomàsia de les masies i cases modernistes de Barcelona el constructor Núñez i Navarro, que se n’ha carregat un munt amb el beneplàcit de les autoritats del moment.
Ara toca l’hora a la Torre Garcini, adquirida per la constructora en 2005, mitjançant unes molt poc clares maniobres, que a la fi aconseguirien la requalificació de la masia, de manera que va passar del nivell C de protecció, al nivell D, que donava al propietari via lliure per fer el que li vingués en gana.

Les finestres tapiades de la masia
Cal dir al respecte, que l’Ajuntament socialista del moment, en va tenir part de la responsabilitat en l’afer donat que quan el jutge que estudiava el tema els va cridar a la fi que donessin el seu parer respecte a la requalificació de l’edifici, no es va personar, donant com resultat que el jutge va decidir en favor dels interessos de la família Alòs, anterior propietària, que immediatament va passar la titularitat a la Constructora, que era en realitat qui estava darrera de tot plegat.
Sembla ser que el nostre Ajuntament, l’anterior i l’actual, han intentat o, això diuen, permutar la finca per d’altres terrenys, que poguessin ser d’interès per a la constructora en qüestió, a la fi de conservar la masia i jardins per a us del veïnat.
El passat 12 de març la Regidora del Districte la Sra. Francina Vila, ens va comunicar que l’Ajuntament dóna per pràcticament tancada la negociació amb la constructora i com no hi ha hagut possibilitat de permuta, es vana d’haver aconseguit que Núñez i Navarro, estigui disposat a construir en gran part del jardí (desconeixem quina), i s’avé a conservar la masia per a usos privats. Dit i beneït, el veïnat la podrà contemplar de lluny tot passant pel carrer, és clar…
Sembla que el Consistori es conforma amb aquesta possibilitat i que el Guinardó, una vegada més, es quedi sense el petit pulmó que representa el gaudi dels jardins de la masia i sense les activitats que un centre de propietat municipal pot oferir als veïns.
El Guinardó, es una barriada amb carrers costeruts, no gaire amples en la seva gran majoria, plens
de cotxes mal aparcats en les dues voreres, sense pràcticament arbrat ni places, al menys pel que respecte a la seva part baixa, on la mitjana del veïnat és gran o molt gran, no disposa ni de Casal per a gent gran, ni biblioteca, ni Centre Cívic i cap altre lloc on la gent es pugui reunir i fer activitats i a més, sembla que es pot permetre perdre un element històric de primer ordre perquè a l’Ajuntament, el que havia i el que hi ha ara mateix, no té voluntat política per actuar en favor del veïnat.
Veïns del Guinardó, està més que provat: no podem deixar les nostres reivindicacions veïnals en mans dels polítics als que cada quatre anys votem, les coses no van així, si volem que qualsevol cosa es dugui a terme, hem d’estar a sobre, hem de lluitar per a aconseguir-la.
Si necessitem que en la zona del mercat s’acabin les obres i que l’escola, la guarderia, el Casal de Dia que estaven programats es duguin a terme , hem de queixar-nos i fer-nos sentir, i el mateix val pels terrenys de Ravetllat-Pla que també estan en perill de caure en mans privades, i per a qualsevol cosa necessària pel barri.